El Pep de cal Mosset ha publicat una novel·la –no és la primera vegada– que té Albarca, entre la realitat i la imaginació, com a referent geogràfic. També els protagonistes, l'Albert o el seu oncle Fric, tenen un cert regust de realitat potser només perceptible per a un reduït col·lectiu de persones.
Gotholàndia és, però, més enllà del poble que li serveix de punt de partida, un relat de fantasia en un món virtual. L'Albert
el Piles és un xicot, com molts altres, enganxat a la consola i als jocs d'ordinador. En un intent de desintoxicació radical, la seva mare l'envia a casa de l'oncle, que viu en un poble pràcticament deshabitat, voltat de llibres i d'herbes. Però el noiet s'emporta la maquineta i, d'amagat, es posa a jugar a
Gotholàndia, el seu joc preferit, que mostra un univers fabulós on hi conviuen éssers ben estranys i on els participants han d'adquirir diverses habilitats per superar difícils proves. Un cop de màgia s'emporta l'Albert, que esdevé un personatge més del joc, i no us explico res més de l'argument.
L'originalitat de la narració es troba en aquest particular univers format per éssers mítics i personatges de llegenda. Un món amb constants referències a la tecnologia del present que poua alhora de referents de la tradició autòctona. En l'any en què es commemora el cinquantenari de la mort de Joan Amades,
Pep Blay fa el seu particular homenatge al folklorista –potser, sense proposar-s'ho– mostrant com el bagatge de la fantasia popular que va embadalir i aterrir la canalla durant molts anys pot ser rellegit, sense conplexos, per ubicar-lo en un context de present. I servir de fonament a una narració que succeeix en un món virtual on els personatges es reconfiguren, guanyen punts o perden nivells de vitalitat segons les situacions.
Fa anys –uns quaranta, més o menys– que llegeixo literatura de fantasia, però la meva experiència de joc digital és molt puntual. De ben segur que la meva percepció del relat, doncs, deu ser ben diferent a la de qualsevol xicot de catorze anys, amb domini del comandament i bon coneixedor dels secrets dels videojocs. Però m'ho he passat d'allò més entretingut amb
Gotholàndia, per l'argument –encara que segueix inevitablement algunes de les pautes inherents al gènere–, per l'entranyable ratpenat que t'obliga a canviar el ritme de lectura, però sobretot pel munt de complicitats que troba un lector avesat al món de la cultura popular, pels estrips divertits de la tradició, que omple les seves pàgines. I és que, acostumat com em tenen a les referències mitològiques celtes o nòrdiques, també s'agraeix una dosi de cabrabocs, molsoses, dalifants, mirones, calcàtrix o gats del cel.
Us recomano, doncs, que us endinseu a Gotholàndia, encara que no sigui al costat del foc a terra o en una habitació plena a vessar de llibres –alguns de Joan Amades–, amb una petita finestra, com les d'abans, que dóna a un carrer per on passen turistes ocasionals que comenten invariablement…: «—Ja s'hi deu viure tranquil en aquest poble!»
Quan pel carrer de la Plaça em trobi aquest Fric –si no m'equivoco, em sembla que ens coneixem fa anys–, li explicaré que la seva història m'ha agradat força i li comentaré que, com ell, m'he vist alguna vegada, reformatejat com un venerable druida de pa sucat, amb sandàlies
guarres i el senalló farcit d'herbes. Són coses de l'edat.
Pep Blay
GotholàndiaBarcelona: Montena/Mondadori, 2009
