Calendari per al 2012. Montsant: la mirada del fotògraf

«El calendari que per al 2012 han editat Carrutxa i el Parc Natural de la Serra de Montsant ofereix una selecció de l’obra de Ramon Quadrada i Ornosa (Reus, 1926), excursionista i fotògraf d’un Montsant que porta a l’ànima, al que ha pujat centenars de vegades i que ha volgut divulgar mitjançant la imatge. Ramon Quadrada publica l’any 2000 El Montsant en blanc i negre. 100 fotografies, que defineix com una guia d’imatges, en paral·lel a les guies itineràries que altres persones han elaborat. En el seu llibre, Montsant és contrast de llums, boires d’hivern, vegetació que s’arrapa a la pedra, parets de roca verticals i grans espais oberts. Ramon Quadrada, però, no oblida les persones i des del seu treball ret «homenatge d’admiració i agraïment als qui en temps passats van arrossegar alzines i fusta, a l’arrastro, com diuen al Priorat, i que a força de suor, renecs i homenia, van baixar el carbó i la rabassa pels camins del Montsant que ara són seguits per l’excursionista». La mirada que reflecteix la fotografia de Ramon Quadrada és a un patrimoni natural i cultural, de noms de pedres i de camins, d’activitats humanes que s’acaben i d’altres –com el pessebre que els escaladors deixen prop de la Serra Major– que han sorgit de nou.»

Del bloc La Teiera

La Vilella Alta 1286–2011

El passat dissabte 22, amb un taller de jotes a càrrec de Josep Bargalló, van començar els actes dels 725 anys del primer document que parla de la Vilella Alta: l'establiment de la granja i terme de la Vilella Alta el 3 de novembre de 1286, fet per la Cartoixa d' Escaladei, a onze pobladors.
El taller continuarà el proper dissabte 29. A la tarda es farà el pregó dels actes commemoratius i s'obrirà una exposició (vegeu el cartell).
Fins al 30 d'octubre hi ha programades diverses conferències i una ballada de jotes a la plaça. Les activitats es clouran amb una conferència d'Ezequiel Gort Juanpere, historiador, membre de Carrutxa i arxiver municipal de Reus, La Vilella Alta i Escaladei: els primers anys, el diumenge 30, a les 6 de la tarda, a la sala de la Societat.
Els actes han estat organitzats per l'Ajuntament, el Centre d'Estudis, l'Associació de Veïns i l'Associació de Jubilats i Pensionistes de la Vilella Alta.

Localitzen al Montsant una espècie d'insecte que es considerava perduda

ACN 10/10/2011

Tècnics del Servei de Fauna de la Direcció General de Medi Natural i Biodiversitat i del parc natural de la serra de Montsant van localitzar fa uns dies dos exemplars, mascle i femella, de la somereta de Montsant 'Steropleurus panteli' dins dels límits de l'espai natural. Segons el Departament d'Agricultura, la troballa suposa una "fita històrica per al patrimoni natural del país i per a la conservació de la biodiversitat" de la zona , ja que des de la seva descripció taxonòmica (Navàs, 1899) no s'havia pogut ni fotografiar ni gravar. Les úniques cites disponibles que es tenien eren de la primera dècada del segle XX per part del naturalista Joan Barat. L'espècie s'havia donat per desapareguda.

El Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natura ha posat en marxa de manera immediata el pla de gestió per a la conservació d'aquesta espècie. Concretament, s'ha construït una gàbia de cria i s'estan elaborant protocols de censos i anàlisis de les dades de camp per tal de conèixer-ne millor la biologia i el comportament, i establir així el protocol de gestió adient d'aquesta espècie tan desconeguda.

La somereta del Montsant va ser descoberta l'any 1897 pel prestigiós entomòleg català Longelí Navàs. Tot i això, quan l'any 2006 es van inventariar en un Atles tots els ortòpters -saltamartins, llagostes, someretes i grills- de Catalunya, on figuraven unes 170 espècies pròpies de Catalunya representades en una fitxa amb la distribució i una fotografia de l'espècie en el seu hàbitat natural, els experts van adonar-se que aquesta era de totes l'espècie més desconeguda i l'única que no havia estat mai fotografiada viva.

La seva distribució, biologia i comportament era totalment un misteri. Longelí Navàs només va poder capturar dos exemplars l'any 1897 que van servir per descobrir i descriure l'espècie, dipositats a la col·lecció del Museu de Ciències Naturals de Madrid. Recentment, amb l'elaboració del Catàleg d'espècies amenaçades de Catalunya, la somereta del Montsant ha estat inclosa en la categoria de "en perill d'extinció" per la probabilitat alta que es tractés d'una espècie ja extingida o en vies de desaparició.

Segons els tècnics, és un cas molt estrany que una somereta tingui una àrea de distribució tan restringida. Una possible explicació és que les someretes són espècies prehistòriques que probablement ja vivien fa uns 30 milions d'anys, molt abans de l'aparició de l'espècie humana. La somereta de Montsant potser havia quedat aïllada dels seus parents propers, limitada pels canvis del paisatge, i el seu aïllament va contribuir a la seva especiació diferenciant-se de les poblacions del voltant.

Una vida al servei de la llengua i el país

Dilluns passat era a la plaça del Mercadal, com molts de nosaltres, en defensa de la llengua i l'escola catalana. La seva ha estat una vida de treball, de molt de treball, al servei del país. Ens deixa un llegat de noms, de coneixement i de passió pel saber. El nostre modest homenatge només pot ser continuar furgant en els vells papers i en la memòria de la gent gran, a la recerca de mots i formes de vida. I continuar reivindicant-nos com a poble, els Països Catalans. Aquest matí ha mort Ramon Amigó i Anglès.

Ezequiel Gort i Salvador Palomar

Violència cartoixana a Montsant

Ezequiel Gort Juanpere,
Violència cartoixana a Montsant, al segle XVI.
Article publicat al programa de la Festa Major de la Morera de Montsant, 2011.

Després de la fi de Bonrepòs, una part del seu patrimoni, la més immediata al monestir, passà a mans d’Escaladei, és a dir, Montsant i la Quadra de Fraguerau. A banda del patrimoni en va pretendre la senyoria i, com diu Lladonosa en parlar dels plets que hi hagué al llarg del segle XVI amb Ulldemolins, «ningú no negava a Scala Dei els seus drets sobre les ermites. La dificultat radicava en el fet que els cartoixans, ensems amb l’església de Sant Bartomeu, volien tota la Quadra de Fraguerau i, amb el santuari de la Mare de Déu, les terres del capdamunt de Montsant. I els comtes de Prades, senyors d’Albarca, Cornudella i Ulldemolins, no hi volien passar.» (1)

Al llarg del segle XVI, Ulldemolins va reclamar la Quadra de Fraguerau com a part del seu terme i, per aquesta causa, es va encetar una llarga picabaralla, amb un seguit de plets, que en total va durar una bona cinquantena d’anys, entre 1526 i 1579. Uns plets no exents, en alguns moments, fins i tot de violència física entre les dues parts.

Els problemes de delimitació de la jurisdicció entre els uns i els altres i la resolució expeditiva en algun moment, encetà d’altres plets, com ara a l’abril de 1565 que s’obrí una informació criminal contra un veí de la Morera de Montsant, dit Miquel Borrull, així com contra el frare Mateu Llauradó, llec d’Escaladei, que pujaren a Montsant i prop de l’ermita de la Mare de Déu, amb bastons llargs, es dedicaren a fuetejar els qui hi trobaren. Ho feren dins el terme d’Albarca, que no era senyoria del monestir sinó del comte de Prades, qui ordenà la sobredita informació criminal. (2) Es probable que la presència del veí de la Morera respongués a un manament fet pel frare, que aniria a la vila a cercar ajut que, pel que es veu, devia ser per escarmentar la gent del comtat que feinejava en el territori que Escaladei considerava seu.

Un altre episodi violent del què en tenim notícia, va ser uns anys més tard, a l’agost de 1578. L’any anterior la gent del comtat havia intentat fitar de nou Montsant i els cartoixans ho impediren, perquè consideraren que tot era «en gran perjudici i dany d’Scala Dei». El aquesta època, en la resolució de la disputa que es portava entre les parts, segons aporta Lladonosa, «l’arquebisbe de Tarragona semblava lleugerament inclinat pels cartoixans, com es va veure amb l’interdicte contra els qui feien llenya al bosc de Sant Bartomeu.»

Afegeix aquest autor que els frares, encoratjats per aquest suposat suport de l’arquebisbe, arribaren fins a armar escamots i a prendre actituds violentes. En tenim una mostra prou contundent a mitjan mes d’agost: (3)

Sabent, o sospitant, que a la partida de la Polleria hi havia gent d’Ulldemolins fent llenya, fra Pere Simó, com a procurador del monestir, el dia 15 d’agost es presentà a la Morera de Montsant a demanar ajut als jurats de la vila, perquè l’acompanyessin a la muntanya i, en arribar a partida de la Polleria, poguessin veure el dany que els veïns d’Ulldemolins estaven fent al bosc. Es tractava d’una partida en litigi que tant Escaladei com Ulldemolins deia que era seva.

Davant la petició del procurador, els jurats s’avingueren a permetre la sortida de gent armada per acompanya-lo. De fet, com a vassalls tampoc no devien poder fer una altra cosa. Hi van anar Pere Cabrer, Joan Ferrer i Jaume Domènec, tots ells veïns de la Morera. Pujaren tot seguit cap a Montsant, anant el frare amb una mula i portant un bastó llarg, blanc, a les mans, mentre que els tres veïns de la Morera portaven escopeta i cal suposar que seguien el frare a peu.

En arribar a la Polleria, van localitzar un parell de llenyataires, dos joves veïns d’Ulldemolins, de nom Pere Gomis i Joan Cabrer. Ambdós els descobriren talant pins.

Primer s’acostaren a Pere Gomis i el frare li preguntà —sembla que ja a una certa distància— per què estava fent llenya, qüestió que va respondre dient que ho feia perquè els jurats d’Ulldemolins l’havien autoritzat. Llavors el frare s’hi va acostar més amb aire amenaçador, pel que el llenyataire va tèmer que el detinguessin i, per evitar-ho, va sortir d’allí corrent, anant cap a Ulldemolins.

En arribar al coll de Prat va veure més gent del poble i es va posar a demanar auxili, tot cridant Via fora. En sentir els crits aquests treballadors, la notícia arribà ràpidament al poble, on es va tocar la campana i, reunida la gent, se’n van anar tots cap a la Polleria.

Mentrestant, fra Simó arribà fins on era Joan Cabrer talant un altre pi i aquest, en veure’ls arribar es va posar en guàrdia i, preguntat com a l’altre, per què estava fent llenya. Cabré li contestà que ho feia perquè tenia llicència per a fer-ho i a més va afegir que també ho feia perquè li donava la gana, cosa que devia acabar d’enfadar el frare.

Mentre estaven discutint, la gent d’Ulldemolins s’hi anava apropant, de la qual cosa els tres veïns de la Morera se’n van donar compte i, per molt que anessin armats, no les tenien totes i, pel que pogués ser, van preferir desaparèixer del lloc, marxant muntanya amunt. Però el frare, que devia estar inatent a causa de la discussió, en arribar la gent del poble es va trobar en mig tot sol i l’apallissaren de valent. Quan al final pogué arribar al monestir, anava a peu —la mula havia desaparegut— i presentava un aspecte lamentable, ja que li havien arrencat la barba a estrebades.

La feta en primer lloc comportà l’excomunió d’Ulldemolins i després, per via judicial, la vila fou condemnada a pagar dos cents florins al frare, pels danys ocasionats i a pagar la mula, ja que no la van poder recuperar. No se’n té cap notícia, si més no per ara, però, del càstic que devien patir els tres veïns de la Morera, per abandonar el procurador a la seva sort.

Segons afirma Lladonosa, els frares el dia 17 —per tant dos dies més tard— armaren un escamot i que, «enmig d’un gran avalot, escometeren els llenyataires de Fraguerau i del racó de la Polleria al crit de Via en fora!». En ser al cap de dos dies, es possible pensar que fou una reacció del monestir i, de ser així, també cal creure que els homes de la Morera aquesta vegada no s’escapolirien de manera tan fàcil de la topada.

Finalment, després de tants plets i violències, el 6 de juny de 1579, les dues parts arribaren a una concòrdia que era netament favorable a Escaladei i que permetia finalitzar tots els plets haguts entre les dues parts sobre el terme de Montsant i la quadra de Fraguerau. Escaladei s’hi assegurava el reconeixement dels seus drets jurisdiccionals i fiscals, mentre que els veïns d’Ulldemolins en podien disposar plenament del seu domini útil.

1. LLADONOSA, El Montsant i els ermitans, p. 352. Les referències que segueixen sobre aquest autor, corresponen a aquest mateix article. Per una visió global del llarg enfrontament, vegeu GORT, Història de la Cartoixa d’Escaladei, p. 252-255.

2. Arxiu de la casa ducal de Medinaceli a Catalunya (Monestir de Poblet), rotlle 121, fotograma 339.

3. Arxiu parroquial d’Ulldemolins, manuscrit de Jaume ESTELLA, Apuntes útiles de hechos antiguos y modernos de Ulldemolins (1881), p. 17-18.