Violència cartoixana a Montsant

Ezequiel Gort Juanpere,
Violència cartoixana a Montsant, al segle XVI.
Article publicat al programa de la Festa Major de la Morera de Montsant, 2011.

Després de la fi de Bonrepòs, una part del seu patrimoni, la més immediata al monestir, passà a mans d’Escaladei, és a dir, Montsant i la Quadra de Fraguerau. A banda del patrimoni en va pretendre la senyoria i, com diu Lladonosa en parlar dels plets que hi hagué al llarg del segle XVI amb Ulldemolins, «ningú no negava a Scala Dei els seus drets sobre les ermites. La dificultat radicava en el fet que els cartoixans, ensems amb l’església de Sant Bartomeu, volien tota la Quadra de Fraguerau i, amb el santuari de la Mare de Déu, les terres del capdamunt de Montsant. I els comtes de Prades, senyors d’Albarca, Cornudella i Ulldemolins, no hi volien passar.» (1)

Al llarg del segle XVI, Ulldemolins va reclamar la Quadra de Fraguerau com a part del seu terme i, per aquesta causa, es va encetar una llarga picabaralla, amb un seguit de plets, que en total va durar una bona cinquantena d’anys, entre 1526 i 1579. Uns plets no exents, en alguns moments, fins i tot de violència física entre les dues parts.

Els problemes de delimitació de la jurisdicció entre els uns i els altres i la resolució expeditiva en algun moment, encetà d’altres plets, com ara a l’abril de 1565 que s’obrí una informació criminal contra un veí de la Morera de Montsant, dit Miquel Borrull, així com contra el frare Mateu Llauradó, llec d’Escaladei, que pujaren a Montsant i prop de l’ermita de la Mare de Déu, amb bastons llargs, es dedicaren a fuetejar els qui hi trobaren. Ho feren dins el terme d’Albarca, que no era senyoria del monestir sinó del comte de Prades, qui ordenà la sobredita informació criminal. (2) Es probable que la presència del veí de la Morera respongués a un manament fet pel frare, que aniria a la vila a cercar ajut que, pel que es veu, devia ser per escarmentar la gent del comtat que feinejava en el territori que Escaladei considerava seu.

Un altre episodi violent del què en tenim notícia, va ser uns anys més tard, a l’agost de 1578. L’any anterior la gent del comtat havia intentat fitar de nou Montsant i els cartoixans ho impediren, perquè consideraren que tot era «en gran perjudici i dany d’Scala Dei». El aquesta època, en la resolució de la disputa que es portava entre les parts, segons aporta Lladonosa, «l’arquebisbe de Tarragona semblava lleugerament inclinat pels cartoixans, com es va veure amb l’interdicte contra els qui feien llenya al bosc de Sant Bartomeu.»

Afegeix aquest autor que els frares, encoratjats per aquest suposat suport de l’arquebisbe, arribaren fins a armar escamots i a prendre actituds violentes. En tenim una mostra prou contundent a mitjan mes d’agost: (3)

Sabent, o sospitant, que a la partida de la Polleria hi havia gent d’Ulldemolins fent llenya, fra Pere Simó, com a procurador del monestir, el dia 15 d’agost es presentà a la Morera de Montsant a demanar ajut als jurats de la vila, perquè l’acompanyessin a la muntanya i, en arribar a partida de la Polleria, poguessin veure el dany que els veïns d’Ulldemolins estaven fent al bosc. Es tractava d’una partida en litigi que tant Escaladei com Ulldemolins deia que era seva.

Davant la petició del procurador, els jurats s’avingueren a permetre la sortida de gent armada per acompanya-lo. De fet, com a vassalls tampoc no devien poder fer una altra cosa. Hi van anar Pere Cabrer, Joan Ferrer i Jaume Domènec, tots ells veïns de la Morera. Pujaren tot seguit cap a Montsant, anant el frare amb una mula i portant un bastó llarg, blanc, a les mans, mentre que els tres veïns de la Morera portaven escopeta i cal suposar que seguien el frare a peu.

En arribar a la Polleria, van localitzar un parell de llenyataires, dos joves veïns d’Ulldemolins, de nom Pere Gomis i Joan Cabrer. Ambdós els descobriren talant pins.

Primer s’acostaren a Pere Gomis i el frare li preguntà —sembla que ja a una certa distància— per què estava fent llenya, qüestió que va respondre dient que ho feia perquè els jurats d’Ulldemolins l’havien autoritzat. Llavors el frare s’hi va acostar més amb aire amenaçador, pel que el llenyataire va tèmer que el detinguessin i, per evitar-ho, va sortir d’allí corrent, anant cap a Ulldemolins.

En arribar al coll de Prat va veure més gent del poble i es va posar a demanar auxili, tot cridant Via fora. En sentir els crits aquests treballadors, la notícia arribà ràpidament al poble, on es va tocar la campana i, reunida la gent, se’n van anar tots cap a la Polleria.

Mentrestant, fra Simó arribà fins on era Joan Cabrer talant un altre pi i aquest, en veure’ls arribar es va posar en guàrdia i, preguntat com a l’altre, per què estava fent llenya. Cabré li contestà que ho feia perquè tenia llicència per a fer-ho i a més va afegir que també ho feia perquè li donava la gana, cosa que devia acabar d’enfadar el frare.

Mentre estaven discutint, la gent d’Ulldemolins s’hi anava apropant, de la qual cosa els tres veïns de la Morera se’n van donar compte i, per molt que anessin armats, no les tenien totes i, pel que pogués ser, van preferir desaparèixer del lloc, marxant muntanya amunt. Però el frare, que devia estar inatent a causa de la discussió, en arribar la gent del poble es va trobar en mig tot sol i l’apallissaren de valent. Quan al final pogué arribar al monestir, anava a peu —la mula havia desaparegut— i presentava un aspecte lamentable, ja que li havien arrencat la barba a estrebades.

La feta en primer lloc comportà l’excomunió d’Ulldemolins i després, per via judicial, la vila fou condemnada a pagar dos cents florins al frare, pels danys ocasionats i a pagar la mula, ja que no la van poder recuperar. No se’n té cap notícia, si més no per ara, però, del càstic que devien patir els tres veïns de la Morera, per abandonar el procurador a la seva sort.

Segons afirma Lladonosa, els frares el dia 17 —per tant dos dies més tard— armaren un escamot i que, «enmig d’un gran avalot, escometeren els llenyataires de Fraguerau i del racó de la Polleria al crit de Via en fora!». En ser al cap de dos dies, es possible pensar que fou una reacció del monestir i, de ser així, també cal creure que els homes de la Morera aquesta vegada no s’escapolirien de manera tan fàcil de la topada.

Finalment, després de tants plets i violències, el 6 de juny de 1579, les dues parts arribaren a una concòrdia que era netament favorable a Escaladei i que permetia finalitzar tots els plets haguts entre les dues parts sobre el terme de Montsant i la quadra de Fraguerau. Escaladei s’hi assegurava el reconeixement dels seus drets jurisdiccionals i fiscals, mentre que els veïns d’Ulldemolins en podien disposar plenament del seu domini útil.

1. LLADONOSA, El Montsant i els ermitans, p. 352. Les referències que segueixen sobre aquest autor, corresponen a aquest mateix article. Per una visió global del llarg enfrontament, vegeu GORT, Història de la Cartoixa d’Escaladei, p. 252-255.

2. Arxiu de la casa ducal de Medinaceli a Catalunya (Monestir de Poblet), rotlle 121, fotograma 339.

3. Arxiu parroquial d’Ulldemolins, manuscrit de Jaume ESTELLA, Apuntes útiles de hechos antiguos y modernos de Ulldemolins (1881), p. 17-18.

Camins amb història

Els participants als Hostalets d'Albarca

D'Albarca cap a la Morera, seguint els camins que molts anys enrere van fer servir els cartoixans... i els pagesos, els pastors, les dones d'Albarca que baixaven a Cornudella o les de la Morera que visitaven els seus parents d'Albarca, les famílies que anaven a Sant Joan del Codolar per Sant Joan degollat, el traginers amb l'animal carregat o les noies que pujaven a festa major.

Els camins hi són perquè comuniquen indrets, es conserven quan es fan servir i es deterioren quan perden la seva funció. La seva existència i les seves característiques ens ajuden a conèixer la història d'un territori.

Montsant és una serralada amb tradició d'eremitisme

El Parc Natural de la Serra de Montsant va organitzar diumenge passat, com a cloenda de les activitats «Descobreix el Parc Natural 2009», una caminada des d'Albarca cap a la Morera (sense arribar-hi) que aplegà una trentena de persones. El dia fou gris i fresc, sobretot després d'un novembre tan càlid, però sense arribar a ploure. El recorregut prou curt i planer possibilità entretenir-se en els comentaris, a càrrec d'Ezequiel Gort i Salvador Palomar, sobre l'antic camí de Reus a Lleida, que arriba als Hostalets d'Albarca des de Cornudella i continua cap a Ulldemolins; el monestir cistercenc femení de Bonrepós i la Cartoixa d'Escaladei, les activitats pròpies del territori en el passat, la religiositat o l'eremitisme. I també parlar del present, de la percepció de la muntanya des dels usos lúdics o esportius, de l'excursionisme i la conservació dels camins avui.

Les construccions en pedra seca mostren els usos del territori

Convertir el paisatge en l'exposició permanent, i viva, d'una mena de museu a l'aire lliure és possible amb els coneixements i els adequats recursos d'interpretació. Malauradament, el poble no disposa de cap espai –el refugi era tancat, com sempre– que pugui servir d'introducció a propostes didàctiques d'aquest tipus, ja que és punt de partida per a altres recorreguts. L'experiència, però, fou prou reeixida i, de ben segur que es pot tornar a repetir.

Als setanta anys de la mort de Felip Barbat

A partir l'ocupació franquista de Catalunya, el 1939, s'inicia una duríssima repressió contra els militants d'organitzacions i partits, les persones que havien exercit càrrecs públics durant el període republicà o les que eren conegudes per les seves idees d'esquerres. Moltes vegades, les conseqüències de la repressió recauen sobre persones poc destacades en l'activitat política i gens implicades en fets de sang. Els dirigents i líders han marxat a l'exili i, als pobles, resten persones amb major o menor adscripció a idees i organitzacions d'esquerres, però de poca o nul·la rellevància política.

L'objectiu de la repressió, mal disfressada de justícia, no és en cap cas esbrinar i delimitar responsabilitats sobre delictes suposats o reals. Més enllà d'actuar contra els autors de la violència revolucionària que seguí la revolta militar –motiu que justifica moltes actuacions repressives–, les detencions, els empresonaments, les paròdies de judici, les penes de presó i les execucions tenen com a objectiu atemorir i escarmentar la gent, consolidar un règim autoritari que té en la por un instrument clau de domini. La realitat es capgira i el simple fet d'haver estat fidel a la legalitat democràtica esdevé delicte d'auxili a la rebel·lió. I motius ben poc consistents poden finalitzar amb una dona o un home davant d'un escamot d'execució. És en aquest context que s'ha d'entendre l'assassinat legal de Felip Barbat, nascut i veí d'Albarca, afusellat a Tarragona el 16 de novembre de 1939.

Seguir el procés que porta aquest veí d'Albarca a la mort fa esgarrifar. Rumors i afirmacions gratuïtes, suposicions sense fonament esdevenen proves irrefutables que pretesament argumenten una pena que, en cap cas ni en cap indret, té justificació.

Felip [Anglès] Barbat –a la documentació consta sempre com a Felip Barbat Barbat– va nèixer a Albarca el 1913. Electricista de professió, era un jove d'esquerres. Tenia companya i una filla que va morir de petita. El 14 d'abril de 1933 –era divendres Sant– va anar a tocar les campanes per celebrar el segon aniversari de la proclamació de la República. El juliol de 1936 va presidir durant uns dies el comitè revolucionari del poble i després marxà voluntari al front d'Aragó en una columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista. A Albarca, durant la guerra, no hi va haver altres fets de sang que els morts que deixaren els combats i les bombes de l'aviació franquista al terme. Un cop acabada la guerra, doncs, Felip va restar al poble, un error que li va costar la vida.

És detingut per la guàrdia civil i traslladat a la presó de Tarragona, l'1 d'agost de 1939. És acusat d'haver cremat les imatges de l'església, imposat multes econòmiques a les persones de dretes, incautat les armes i saquejat els béns del capellà. També es diu que va denunciar un veí que, per aquesta raó, va rebre maltractaments. Fins aquí res que no sigui habitual en aquests processos. Felip Barbat explica al tribunal que efectivament formà part del comitè, esquiva la destrucció de les imatges apuntant la intervenció d'un escamot de milicians forasters i justifica el repartiment dels mobles de la casa del rector per les necessitats del moment, agreujades pel fet que aviat començaren a arribar refugiats al poble.

El testimoni del que havia estat detingut com a espia va diluir la seva responsabilitat: «habiendo permanecido privado de libertad durante veinte días, sin duda por influjo local no solo de Felipe sinó de todos los miembros del Comité.», explicà al tribunal.

La primera acusació greu és la d'haver participat, mentre era al front d'Aragó, en la mort d'una persona d'ordre a la qual prèviament havia demanat diners. En cap moment es concreta el nom ni l'indret on els fets van succeir. No hi ha cap testimoni. Es diu que es va dir i prou. La segona es basa en una carta que, segons el veí que el denuncia, Felip Barbat havia escrit a la seva mare des del front, entre Tierz i Ferlete. Escrit on suposadament explicava que ja l'havien fet sergent i que havia matat vint feixistes i ferit d'altres vint. La carta no hi és i l'única prova és el testimoni del veí denunciant. L'acusat explica que no sap escriure –fet que es pot constatar mirant com signa, al seu expedient– i que no sap exactament què hi posava, a les cartes que un company li escrivia. Que mai el van fer sergent, que a més tenia problemes de visió, que fou operat mentre era a l'exèrcit, i que fou declarat inútil després de vuit mesos.

En cap moment se'l vincula a cap esdeveniment violent succeït a la contrada. Un altre testimoni diu d'ell que «fué presidente del Comité Revolucionario de Albarca, aldea inferior a cien habitantes, donde no se cometieron ningún delito de sangre [...] y según rumores que circulan en la aldea, tomó parte en un delito de sangre en tierras de Aragón». Uns rumors que esdeven, en la sentencia, que Felip «según sus propias declaraciones públicamente hechas había tomado parte también en otras veinte muertes más».

Condemnat amb la única prova de la declaració del seu denunciant, Felip Barbat és executat un 16 de novembre, fa setanta anys, i enterrat en una fossa del cementiri de Tarragona.

Tot plegat, la mort d'aquest jove d'Albarca és una burla sagnant a la Justícia com ho és qualsevol judici de l'època a qualsevol persona, des del president Companys fins al desconegut veí d'un petit poble de muntanya. L'anul·lació de tots els judicis del franquisme –i no la revisió– i la restitució de la dignitat de totes aquestes víctimes d'un règim il·legal és, encara avui, el deute pendent d'una societat que es vol i es diu democràtica.

Setanta anys dels bombardeigs sobre Albarca

La Guerra Civil espanyola fou el primer conflicte europeu en què s’emprà, a bastament, l’aviació per bombardejar la població civil. Més enllà de la destrucció d’objectius militars, es volia sembrar el terror entre una població que, impotent, assistí a la destrucció de béns i a la pèrdua de vides, amagant-se en refugis antiaeris construïts en els mateixos nuclis urbans o, en molts casos, escampant-se per masos, barraques de tros, balmes, sempre amb l’afany d’allunyar-se dels llocs on el perill semblava més evident.
Amb l'inici de l'ofensiva franquista per ocupar Catalunya, a finals de desembre de 1938, moltes poblacions que fins aleshores havien restat relativament tranquil·les van patir bombardeigs. Tal com expliquen Solé i Vilarroya a Catalunya sota les bombes (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986), els bombardeigs del mes de desembre no han deixat un rastre documental clar. El cas d'Ulldemolins n'és prou evident. Tot i no figurar en cap de les relacions que s'han publicat recentment sobre els bombardeigs a Catalunya, el terme va patir constants bombardeigs entre Nadal i Reis, dos dels quals van afectar el nucli de població, deixant una dotzena de civils i un nombre indeterminat de soldats morts.
Els habitants d'Albarca van contemplar els atacs sobre la població veïna i, esgarrifats, van començar a cercar refugi a les balmes de dalt de Montsant.



El refugi antiaeri es va fer a l'entrada del poble, sota el cingle

Al poble s'havia fet un refugi antiaeri aprofitant una balma sota el cingle de roca que hi ha al vessant sud del poble, sota l'indret on antigament hi hagué el castell. Els homes del poble la van eixamplar, cavant una trinxera sota la roca, consolidant-la amb un mur. Quedà com una mena de túnel, amb dues entrades als extrems. Efectivament, el refugi encara hi és: una construcció atípica que passa desapercebuda darrere els esbarzers i la vegetació que creix al coster, sota el cingle. L'hem conegut gràcies al record –i a la feina– de Vicent Selma.



La rasa excavada sota la roca oferia una raonable protecció

Quan el poble va ser bombardejat per l'aviació franquista, però, hi restaven ben poques persones. Per aquesta raó no hi va haver víctimes mortals –si més no, entre la gent del poble–, només força destrosses materials. La manca de testimonis fa més difícil precisar-ne els detalls. Contrastant les dades, sembla que el 31 de desembre i l'1 de gener l'aviació franquista va bombardejar les tropes que hi havia baix, a la rodalia, i que un cop, com a mínim, les bombes van caure sobre el nucli urbà. Es relacionen diverses cases destruïdes i algunes anècdotes, com la d'un home vell, de ca l'Argany, que es va salvar, ajagut al costat d'una gran soca d'arbre, sota un marge, però al qual l'ona expansiva el deixà completament negre. També hem aplegat notícies de soldats morts i de com una bomba matà les mules, emprades per al transport, que hi havia baix al coll.



Interior del refugi antiaeri

Cornudella també fou bombardejada per Cap d'Any. La gent d'Albarca no va tornar al poble fins que els combats es van allunyar, a mitjan gener.