Fred, neu o pluja

Doncs ja ha arribat l'hivern. Fa menys fred, i de la neu hem passat a la pluja. Us afegin algunes fotografies més d'aquest canvi –sobtat– d'estació: d'una tardor quer semblava un estiuet a l'hivern.



El carrer de la Plaça (Salvador Palomar)



Des de l'eixida de casa (Salvador Palomar)



Ulldemolins des del riu (Sònia Granados Crivillé)



El molí del Pont d'Ulldemolins (Sònia Granados Crivillé)



La vall d'Ulldemolins, aquest dilluns (Sònia Granados Crivillé)

Dies de neu i fred

La tardor s'acomiada amb neu i fred. Paisatges de postal nadalenca, però també impossibilitat d'arribar al poble amb vehicle sense jugar-se-la. Aigua bona per a la muntanya i per als conreus, però mal temps per als que encara no havien acabat de collir olives. El pitjor, les gelades.
Canalla, aquests dies, sense anar a classe als pobles i canalla, avui, jugant amb la neu a la vora de la carretera, en aquest matí de diumenge fred i assoleiat. Les fotografies, de Cornudella i Albarca, són d'aquesta setmana.



Nevant a Cornudella (Montserrat Solà)



Cornudella, el dimarts (Montserrat Solà)



Albarca, el dimecres (Maurici Montané)



Montsant, des de les crestes del Blai, el dimecres (Maurici Montané)



Albarca, aquest matí (Salvador Palomar)

Camins amb història

Els participants als Hostalets d'Albarca

D'Albarca cap a la Morera, seguint els camins que molts anys enrere van fer servir els cartoixans... i els pagesos, els pastors, les dones d'Albarca que baixaven a Cornudella o les de la Morera que visitaven els seus parents d'Albarca, les famílies que anaven a Sant Joan del Codolar per Sant Joan degollat, el traginers amb l'animal carregat o les noies que pujaven a festa major.

Els camins hi són perquè comuniquen indrets, es conserven quan es fan servir i es deterioren quan perden la seva funció. La seva existència i les seves característiques ens ajuden a conèixer la història d'un territori.

Montsant és una serralada amb tradició d'eremitisme

El Parc Natural de la Serra de Montsant va organitzar diumenge passat, com a cloenda de les activitats «Descobreix el Parc Natural 2009», una caminada des d'Albarca cap a la Morera (sense arribar-hi) que aplegà una trentena de persones. El dia fou gris i fresc, sobretot després d'un novembre tan càlid, però sense arribar a ploure. El recorregut prou curt i planer possibilità entretenir-se en els comentaris, a càrrec d'Ezequiel Gort i Salvador Palomar, sobre l'antic camí de Reus a Lleida, que arriba als Hostalets d'Albarca des de Cornudella i continua cap a Ulldemolins; el monestir cistercenc femení de Bonrepós i la Cartoixa d'Escaladei, les activitats pròpies del territori en el passat, la religiositat o l'eremitisme. I també parlar del present, de la percepció de la muntanya des dels usos lúdics o esportius, de l'excursionisme i la conservació dels camins avui.

Les construccions en pedra seca mostren els usos del territori

Convertir el paisatge en l'exposició permanent, i viva, d'una mena de museu a l'aire lliure és possible amb els coneixements i els adequats recursos d'interpretació. Malauradament, el poble no disposa de cap espai –el refugi era tancat, com sempre– que pugui servir d'introducció a propostes didàctiques d'aquest tipus, ja que és punt de partida per a altres recorreguts. L'experiència, però, fou prou reeixida i, de ben segur que es pot tornar a repetir.

Presentació de la recerca "Montsant, front de guerra" a la Vilella Baixa

El proper dissabte 28 de novembre, a les 19 h, al Cafè de la Vilella Baixa (C. Freixinals, s/n) tindrà lloc la presentació de la recerca desenvolupada per Carrutxa. Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria sota la coordinació de Salvador Palomar i que ha comptat amb el suport de Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

L'any 2008, Carrutxa va encentar una recerca sobre el pas del front de guerra pel territori de Montsant, el qual va comptar amb el suport de la Direcció General de la Memòria Democràtica. El treball, realitzat a partir del reconeixement del terreny, de l'estudi de nombrosos testimonis escrits (fonamentalment, llibres de memòries) i del treball amb més de cinquanta testimonis orals, va permetre identificar tot un seguit d'elements de patrimoni material relacionats amb el pas del front de guerra pel territori de Montsant: llocs d'observació, parapets, nius de metralladores...Alhora, es definia el paper que aquest territori va exercir com a rereguarda de la Batalla de l'Ebre (primavera-tardor de 1938) i com a camp de batalla durant l'atac contra Catalunya (desembre 1938 - gener 1939). Es va evidenciar l'impacte que van tenir sobre la població els moviments de tropes, la instal·lació de llocs de comandament, l'existència de camps de treball com el de Cabacés, els atacs de l'aviació i la itinerància dels equips quirúrgics per tot el territori.

El treball també s’ha desenvolupat en el marc de la col·laboració amb el Parc Natural de la Serra de Montsant, i ha permès inventariar diverses estructures arquitectòniques, moltes d’elles en base la tècnica de la pedra seca, que esdevenen elements d’interès patrimonial i un recurs d’interpretació històrica i cultural del paisatge natural de la serra de Montsant. Aquests treballs de documentació i inventari són una informació que s’incorpora dins la línia de gestió sobre l’arquitectura de la pedra seca que desenvolupa l’equip tècnic del Parc tant en termes de conservació, recuperació com divulgació.

Durant la sessió es presentarà el quadern editat conjuntament pel Parc Natural de Montsant i Carrutxa que porta per títol: Senyals de guerra a Montsant.

Hi sou convidats.

Als setanta anys de la mort de Felip Barbat

A partir l'ocupació franquista de Catalunya, el 1939, s'inicia una duríssima repressió contra els militants d'organitzacions i partits, les persones que havien exercit càrrecs públics durant el període republicà o les que eren conegudes per les seves idees d'esquerres. Moltes vegades, les conseqüències de la repressió recauen sobre persones poc destacades en l'activitat política i gens implicades en fets de sang. Els dirigents i líders han marxat a l'exili i, als pobles, resten persones amb major o menor adscripció a idees i organitzacions d'esquerres, però de poca o nul·la rellevància política.

L'objectiu de la repressió, mal disfressada de justícia, no és en cap cas esbrinar i delimitar responsabilitats sobre delictes suposats o reals. Més enllà d'actuar contra els autors de la violència revolucionària que seguí la revolta militar –motiu que justifica moltes actuacions repressives–, les detencions, els empresonaments, les paròdies de judici, les penes de presó i les execucions tenen com a objectiu atemorir i escarmentar la gent, consolidar un règim autoritari que té en la por un instrument clau de domini. La realitat es capgira i el simple fet d'haver estat fidel a la legalitat democràtica esdevé delicte d'auxili a la rebel·lió. I motius ben poc consistents poden finalitzar amb una dona o un home davant d'un escamot d'execució. És en aquest context que s'ha d'entendre l'assassinat legal de Felip Barbat, nascut i veí d'Albarca, afusellat a Tarragona el 16 de novembre de 1939.

Seguir el procés que porta aquest veí d'Albarca a la mort fa esgarrifar. Rumors i afirmacions gratuïtes, suposicions sense fonament esdevenen proves irrefutables que pretesament argumenten una pena que, en cap cas ni en cap indret, té justificació.

Felip [Anglès] Barbat –a la documentació consta sempre com a Felip Barbat Barbat– va nèixer a Albarca el 1913. Electricista de professió, era un jove d'esquerres. Tenia companya i una filla que va morir de petita. El 14 d'abril de 1933 –era divendres Sant– va anar a tocar les campanes per celebrar el segon aniversari de la proclamació de la República. El juliol de 1936 va presidir durant uns dies el comitè revolucionari del poble i després marxà voluntari al front d'Aragó en una columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista. A Albarca, durant la guerra, no hi va haver altres fets de sang que els morts que deixaren els combats i les bombes de l'aviació franquista al terme. Un cop acabada la guerra, doncs, Felip va restar al poble, un error que li va costar la vida.

És detingut per la guàrdia civil i traslladat a la presó de Tarragona, l'1 d'agost de 1939. És acusat d'haver cremat les imatges de l'església, imposat multes econòmiques a les persones de dretes, incautat les armes i saquejat els béns del capellà. També es diu que va denunciar un veí que, per aquesta raó, va rebre maltractaments. Fins aquí res que no sigui habitual en aquests processos. Felip Barbat explica al tribunal que efectivament formà part del comitè, esquiva la destrucció de les imatges apuntant la intervenció d'un escamot de milicians forasters i justifica el repartiment dels mobles de la casa del rector per les necessitats del moment, agreujades pel fet que aviat començaren a arribar refugiats al poble.

El testimoni del que havia estat detingut com a espia va diluir la seva responsabilitat: «habiendo permanecido privado de libertad durante veinte días, sin duda por influjo local no solo de Felipe sinó de todos los miembros del Comité.», explicà al tribunal.

La primera acusació greu és la d'haver participat, mentre era al front d'Aragó, en la mort d'una persona d'ordre a la qual prèviament havia demanat diners. En cap moment es concreta el nom ni l'indret on els fets van succeir. No hi ha cap testimoni. Es diu que es va dir i prou. La segona es basa en una carta que, segons el veí que el denuncia, Felip Barbat havia escrit a la seva mare des del front, entre Tierz i Ferlete. Escrit on suposadament explicava que ja l'havien fet sergent i que havia matat vint feixistes i ferit d'altres vint. La carta no hi és i l'única prova és el testimoni del veí denunciant. L'acusat explica que no sap escriure –fet que es pot constatar mirant com signa, al seu expedient– i que no sap exactament què hi posava, a les cartes que un company li escrivia. Que mai el van fer sergent, que a més tenia problemes de visió, que fou operat mentre era a l'exèrcit, i que fou declarat inútil després de vuit mesos.

En cap moment se'l vincula a cap esdeveniment violent succeït a la contrada. Un altre testimoni diu d'ell que «fué presidente del Comité Revolucionario de Albarca, aldea inferior a cien habitantes, donde no se cometieron ningún delito de sangre [...] y según rumores que circulan en la aldea, tomó parte en un delito de sangre en tierras de Aragón». Uns rumors que esdeven, en la sentencia, que Felip «según sus propias declaraciones públicamente hechas había tomado parte también en otras veinte muertes más».

Condemnat amb la única prova de la declaració del seu denunciant, Felip Barbat és executat un 16 de novembre, fa setanta anys, i enterrat en una fossa del cementiri de Tarragona.

Tot plegat, la mort d'aquest jove d'Albarca és una burla sagnant a la Justícia com ho és qualsevol judici de l'època a qualsevol persona, des del president Companys fins al desconegut veí d'un petit poble de muntanya. L'anul·lació de tots els judicis del franquisme –i no la revisió– i la restitució de la dignitat de totes aquestes víctimes d'un règim il·legal és, encara avui, el deute pendent d'una societat que es vol i es diu democràtica.