Violència cartoixana a Montsant

Ezequiel Gort Juanpere,
Violència cartoixana a Montsant, al segle XVI.
Article publicat al programa de la Festa Major de la Morera de Montsant, 2011.

Després de la fi de Bonrepòs, una part del seu patrimoni, la més immediata al monestir, passà a mans d’Escaladei, és a dir, Montsant i la Quadra de Fraguerau. A banda del patrimoni en va pretendre la senyoria i, com diu Lladonosa en parlar dels plets que hi hagué al llarg del segle XVI amb Ulldemolins, «ningú no negava a Scala Dei els seus drets sobre les ermites. La dificultat radicava en el fet que els cartoixans, ensems amb l’església de Sant Bartomeu, volien tota la Quadra de Fraguerau i, amb el santuari de la Mare de Déu, les terres del capdamunt de Montsant. I els comtes de Prades, senyors d’Albarca, Cornudella i Ulldemolins, no hi volien passar.» (1)

Al llarg del segle XVI, Ulldemolins va reclamar la Quadra de Fraguerau com a part del seu terme i, per aquesta causa, es va encetar una llarga picabaralla, amb un seguit de plets, que en total va durar una bona cinquantena d’anys, entre 1526 i 1579. Uns plets no exents, en alguns moments, fins i tot de violència física entre les dues parts.

Els problemes de delimitació de la jurisdicció entre els uns i els altres i la resolució expeditiva en algun moment, encetà d’altres plets, com ara a l’abril de 1565 que s’obrí una informació criminal contra un veí de la Morera de Montsant, dit Miquel Borrull, així com contra el frare Mateu Llauradó, llec d’Escaladei, que pujaren a Montsant i prop de l’ermita de la Mare de Déu, amb bastons llargs, es dedicaren a fuetejar els qui hi trobaren. Ho feren dins el terme d’Albarca, que no era senyoria del monestir sinó del comte de Prades, qui ordenà la sobredita informació criminal. (2) Es probable que la presència del veí de la Morera respongués a un manament fet pel frare, que aniria a la vila a cercar ajut que, pel que es veu, devia ser per escarmentar la gent del comtat que feinejava en el territori que Escaladei considerava seu.

Un altre episodi violent del què en tenim notícia, va ser uns anys més tard, a l’agost de 1578. L’any anterior la gent del comtat havia intentat fitar de nou Montsant i els cartoixans ho impediren, perquè consideraren que tot era «en gran perjudici i dany d’Scala Dei». El aquesta època, en la resolució de la disputa que es portava entre les parts, segons aporta Lladonosa, «l’arquebisbe de Tarragona semblava lleugerament inclinat pels cartoixans, com es va veure amb l’interdicte contra els qui feien llenya al bosc de Sant Bartomeu.»

Afegeix aquest autor que els frares, encoratjats per aquest suposat suport de l’arquebisbe, arribaren fins a armar escamots i a prendre actituds violentes. En tenim una mostra prou contundent a mitjan mes d’agost: (3)

Sabent, o sospitant, que a la partida de la Polleria hi havia gent d’Ulldemolins fent llenya, fra Pere Simó, com a procurador del monestir, el dia 15 d’agost es presentà a la Morera de Montsant a demanar ajut als jurats de la vila, perquè l’acompanyessin a la muntanya i, en arribar a partida de la Polleria, poguessin veure el dany que els veïns d’Ulldemolins estaven fent al bosc. Es tractava d’una partida en litigi que tant Escaladei com Ulldemolins deia que era seva.

Davant la petició del procurador, els jurats s’avingueren a permetre la sortida de gent armada per acompanya-lo. De fet, com a vassalls tampoc no devien poder fer una altra cosa. Hi van anar Pere Cabrer, Joan Ferrer i Jaume Domènec, tots ells veïns de la Morera. Pujaren tot seguit cap a Montsant, anant el frare amb una mula i portant un bastó llarg, blanc, a les mans, mentre que els tres veïns de la Morera portaven escopeta i cal suposar que seguien el frare a peu.

En arribar a la Polleria, van localitzar un parell de llenyataires, dos joves veïns d’Ulldemolins, de nom Pere Gomis i Joan Cabrer. Ambdós els descobriren talant pins.

Primer s’acostaren a Pere Gomis i el frare li preguntà —sembla que ja a una certa distància— per què estava fent llenya, qüestió que va respondre dient que ho feia perquè els jurats d’Ulldemolins l’havien autoritzat. Llavors el frare s’hi va acostar més amb aire amenaçador, pel que el llenyataire va tèmer que el detinguessin i, per evitar-ho, va sortir d’allí corrent, anant cap a Ulldemolins.

En arribar al coll de Prat va veure més gent del poble i es va posar a demanar auxili, tot cridant Via fora. En sentir els crits aquests treballadors, la notícia arribà ràpidament al poble, on es va tocar la campana i, reunida la gent, se’n van anar tots cap a la Polleria.

Mentrestant, fra Simó arribà fins on era Joan Cabrer talant un altre pi i aquest, en veure’ls arribar es va posar en guàrdia i, preguntat com a l’altre, per què estava fent llenya. Cabré li contestà que ho feia perquè tenia llicència per a fer-ho i a més va afegir que també ho feia perquè li donava la gana, cosa que devia acabar d’enfadar el frare.

Mentre estaven discutint, la gent d’Ulldemolins s’hi anava apropant, de la qual cosa els tres veïns de la Morera se’n van donar compte i, per molt que anessin armats, no les tenien totes i, pel que pogués ser, van preferir desaparèixer del lloc, marxant muntanya amunt. Però el frare, que devia estar inatent a causa de la discussió, en arribar la gent del poble es va trobar en mig tot sol i l’apallissaren de valent. Quan al final pogué arribar al monestir, anava a peu —la mula havia desaparegut— i presentava un aspecte lamentable, ja que li havien arrencat la barba a estrebades.

La feta en primer lloc comportà l’excomunió d’Ulldemolins i després, per via judicial, la vila fou condemnada a pagar dos cents florins al frare, pels danys ocasionats i a pagar la mula, ja que no la van poder recuperar. No se’n té cap notícia, si més no per ara, però, del càstic que devien patir els tres veïns de la Morera, per abandonar el procurador a la seva sort.

Segons afirma Lladonosa, els frares el dia 17 —per tant dos dies més tard— armaren un escamot i que, «enmig d’un gran avalot, escometeren els llenyataires de Fraguerau i del racó de la Polleria al crit de Via en fora!». En ser al cap de dos dies, es possible pensar que fou una reacció del monestir i, de ser així, també cal creure que els homes de la Morera aquesta vegada no s’escapolirien de manera tan fàcil de la topada.

Finalment, després de tants plets i violències, el 6 de juny de 1579, les dues parts arribaren a una concòrdia que era netament favorable a Escaladei i que permetia finalitzar tots els plets haguts entre les dues parts sobre el terme de Montsant i la quadra de Fraguerau. Escaladei s’hi assegurava el reconeixement dels seus drets jurisdiccionals i fiscals, mentre que els veïns d’Ulldemolins en podien disposar plenament del seu domini útil.

1. LLADONOSA, El Montsant i els ermitans, p. 352. Les referències que segueixen sobre aquest autor, corresponen a aquest mateix article. Per una visió global del llarg enfrontament, vegeu GORT, Història de la Cartoixa d’Escaladei, p. 252-255.

2. Arxiu de la casa ducal de Medinaceli a Catalunya (Monestir de Poblet), rotlle 121, fotograma 339.

3. Arxiu parroquial d’Ulldemolins, manuscrit de Jaume ESTELLA, Apuntes útiles de hechos antiguos y modernos de Ulldemolins (1881), p. 17-18.