Als setanta anys de la mort de Felip Barbat

A partir l'ocupació franquista de Catalunya, el 1939, s'inicia una duríssima repressió contra els militants d'organitzacions i partits, les persones que havien exercit càrrecs públics durant el període republicà o les que eren conegudes per les seves idees d'esquerres. Moltes vegades, les conseqüències de la repressió recauen sobre persones poc destacades en l'activitat política i gens implicades en fets de sang. Els dirigents i líders han marxat a l'exili i, als pobles, resten persones amb major o menor adscripció a idees i organitzacions d'esquerres, però de poca o nul·la rellevància política.

L'objectiu de la repressió, mal disfressada de justícia, no és en cap cas esbrinar i delimitar responsabilitats sobre delictes suposats o reals. Més enllà d'actuar contra els autors de la violència revolucionària que seguí la revolta militar –motiu que justifica moltes actuacions repressives–, les detencions, els empresonaments, les paròdies de judici, les penes de presó i les execucions tenen com a objectiu atemorir i escarmentar la gent, consolidar un règim autoritari que té en la por un instrument clau de domini. La realitat es capgira i el simple fet d'haver estat fidel a la legalitat democràtica esdevé delicte d'auxili a la rebel·lió. I motius ben poc consistents poden finalitzar amb una dona o un home davant d'un escamot d'execució. És en aquest context que s'ha d'entendre l'assassinat legal de Felip Barbat, nascut i veí d'Albarca, afusellat a Tarragona el 16 de novembre de 1939.

Seguir el procés que porta aquest veí d'Albarca a la mort fa esgarrifar. Rumors i afirmacions gratuïtes, suposicions sense fonament esdevenen proves irrefutables que pretesament argumenten una pena que, en cap cas ni en cap indret, té justificació.

Felip [Anglès] Barbat –a la documentació consta sempre com a Felip Barbat Barbat– va nèixer a Albarca el 1913. Electricista de professió, era un jove d'esquerres. Tenia companya i una filla que va morir de petita. El 14 d'abril de 1933 –era divendres Sant– va anar a tocar les campanes per celebrar el segon aniversari de la proclamació de la República. El juliol de 1936 va presidir durant uns dies el comitè revolucionari del poble i després marxà voluntari al front d'Aragó en una columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista. A Albarca, durant la guerra, no hi va haver altres fets de sang que els morts que deixaren els combats i les bombes de l'aviació franquista al terme. Un cop acabada la guerra, doncs, Felip va restar al poble, un error que li va costar la vida.

És detingut per la guàrdia civil i traslladat a la presó de Tarragona, l'1 d'agost de 1939. És acusat d'haver cremat les imatges de l'església, imposat multes econòmiques a les persones de dretes, incautat les armes i saquejat els béns del capellà. També es diu que va denunciar un veí que, per aquesta raó, va rebre maltractaments. Fins aquí res que no sigui habitual en aquests processos. Felip Barbat explica al tribunal que efectivament formà part del comitè, esquiva la destrucció de les imatges apuntant la intervenció d'un escamot de milicians forasters i justifica el repartiment dels mobles de la casa del rector per les necessitats del moment, agreujades pel fet que aviat començaren a arribar refugiats al poble.

El testimoni del que havia estat detingut com a espia va diluir la seva responsabilitat: «habiendo permanecido privado de libertad durante veinte días, sin duda por influjo local no solo de Felipe sinó de todos los miembros del Comité.», explicà al tribunal.

La primera acusació greu és la d'haver participat, mentre era al front d'Aragó, en la mort d'una persona d'ordre a la qual prèviament havia demanat diners. En cap moment es concreta el nom ni l'indret on els fets van succeir. No hi ha cap testimoni. Es diu que es va dir i prou. La segona es basa en una carta que, segons el veí que el denuncia, Felip Barbat havia escrit a la seva mare des del front, entre Tierz i Ferlete. Escrit on suposadament explicava que ja l'havien fet sergent i que havia matat vint feixistes i ferit d'altres vint. La carta no hi és i l'única prova és el testimoni del veí denunciant. L'acusat explica que no sap escriure –fet que es pot constatar mirant com signa, al seu expedient– i que no sap exactament què hi posava, a les cartes que un company li escrivia. Que mai el van fer sergent, que a més tenia problemes de visió, que fou operat mentre era a l'exèrcit, i que fou declarat inútil després de vuit mesos.

En cap moment se'l vincula a cap esdeveniment violent succeït a la contrada. Un altre testimoni diu d'ell que «fué presidente del Comité Revolucionario de Albarca, aldea inferior a cien habitantes, donde no se cometieron ningún delito de sangre [...] y según rumores que circulan en la aldea, tomó parte en un delito de sangre en tierras de Aragón». Uns rumors que esdeven, en la sentencia, que Felip «según sus propias declaraciones públicamente hechas había tomado parte también en otras veinte muertes más».

Condemnat amb la única prova de la declaració del seu denunciant, Felip Barbat és executat un 16 de novembre, fa setanta anys, i enterrat en una fossa del cementiri de Tarragona.

Tot plegat, la mort d'aquest jove d'Albarca és una burla sagnant a la Justícia com ho és qualsevol judici de l'època a qualsevol persona, des del president Companys fins al desconegut veí d'un petit poble de muntanya. L'anul·lació de tots els judicis del franquisme –i no la revisió– i la restitució de la dignitat de totes aquestes víctimes d'un règim il·legal és, encara avui, el deute pendent d'una societat que es vol i es diu democràtica.